La tristesa de la vesprada em trenca l’ànima
i em sagna el cor.
Vull ser motiu, motor i gana sota un cel ennuvolat i plujós,
però tu… dorms.
Aprofita els talents que et van ser donats i deixa de dormir al soterrani dels somnis;
puja, enfila’t i aconsegueix el cim,
quan arribis m’avises
que no hi seré lluny.
Àngels Orad
Los poemas de Anmarí D'aro. 
Deja una respuesta